I. La genealogia: de Picasso a Tàpies, passant per Miró

Entendre l'art a Barcelona exigeix, abans de res, entendre que aquesta ciutat no ha estat només consumidora d'art: ha estat productora d'algunes de les figures més influents del segle XX. Pablo Picasso va passar aquí els seus anys de formació decisius —dels catorze als vint—, va freqüentar els tallers del carrer Riera de Sant Joan, va exposar per primera vegada a Els Quatre Gats i va absorbir la tensió entre el Modernisme català i les avantguardes europees que definiria tota la seva obra posterior. El Museu Picasso (carrer Montcada, 15-23), instal·lat en un conjunt de cinc palaus medievals, conserva la col·lecció més completa de la seva obra primerenca del món: no el Picasso de les portades de llibre, sinó el que estava aprenent a ser Picasso.

Joan Miró és una altra història: barceloní de naixement i de vocació, va construir un univers visual reconeixible a l'instant que té arrels profundes en la terra catalana i en el surrealisme europeu alhora. La Fundació Joan Miró (Parc de Montjuïc, s/n), que va obrir les portes el 10 de juny de 1975, és un dels grans museus d'artista del món: no només un arxiu d'obra, sinó un espai concebut per Josep Lluís Sert com a diàleg entre arquitectura, jardí i llum mediterrània. Joan Miró va néixer el 1893 a quatre carrers d'aquí, al número 4 del Passatge del Crèdit —un passatge semicobert del Gòtic que avui poca gent coneix. Va passar dècades entre Barcelona, París i Mallorca, però quan tornava a la ciutat, tornava a aquest barri. Durant els anys seixanta i setanta, mentre la Fundació prenia forma a Montjuïc, el seu quarter general barceloní era l'Hotel Colón —l'edifici que avui és Lamaro. Pintava als salons, sortia a caminar pel Gòtic i tornava a dormir amb les campanes de la Seu de despertador. "Aquí batega la Barcelona imperible", va dir un cop.

Antoni Tàpies va tancar el cicle dels grans mestres barcelonins del segle XX amb una obra radicalment diferent: matèrica, filosòfica, marcada per la repressió franquista i per la tradició zen a parts iguals. La seva Fundació Antoni Tàpies (carrer d'Aragó, 255), instal·lada a la Casa Montaner i Simon de l'Eixample —un edifici modernista de Domènech i Montaner restaurat amb intervenció del mateix artista—, és un dels espais més particulars de la ciutat: íntim, exigent, sense concessions al turisme de masses.

Tres artistes, tres museus, tres maneres d'entendre què pot fer l'art amb el lloc on va néixer.

-- Picasso va aprendre a dibuixar a Barcelona. Miró va aprendre a somiar. Tàpies va aprendre a resistir. --

II. El MNAC i el romànic: la col·lecció més gran del món

Abans de parlar d'art contemporani convé començar pel principi. El Museu Nacional d'Art de Catalunya (Palau Nacional, Parc de Montjuïc) acull la col·lecció d'art romànic més gran i millor conservada del món. No és una exageració de guia turística: és un fet museogràfic sense discussió. A principis del segle XX, un equip de conservadors catalans va prendre la decisió extraordinària d'arrencar literalment les pintures murals de desenes d'esglésies pirinenques que s'estaven deteriorant o que estaven sent saquejades per col·leccionistes internacionals, i reinstal·lar-les al Palau Nacional amb una recreació exacta de l'espai arquitectònic original. El resultat són sales senceres d'absis romànics dels segles XI i XII reconstruïts pedra a pedra, amb les seves pintures al mateix lloc i amb la mateixa llum per a la qual van ser concebudes. És una de les experiències més singulars que ofereix qualsevol museu d'Europa.

A això cal afegir la col·lecció gòtica, el modernisme català complet —Casas, Rusiñol, tota la generació—, l'art del Renaixement i el Barroc, i una col·lecció de fotografia històrica que poques institucions del món igualen. El MNAC és, en síntesi, el relat visual complet de mil anys de cultura catalana.

El 2026 afronta la seva última temporada d'exposicions temporals fins al 2030: les obres d'ampliació que integraran el Palau Victòria Eugènia a l'edifici principal afegiran 14.000 nous metres quadrats i requeriran un tancament progressiu de sales. Abans d'aquest silenci, el museu ja va mostrar un dels seus capítols més carregats de significat: Recuperat de l'enemic va documentar les obres incautades pel franquisme i custodiades dècades al museu —un capítol rarament explicat amb tanta claredat.

-- El MNAC tanca per construir-se de nou. Una obra que, si surt bé, canviarà com s'explica la història de l'art a Catalunya. --

III. El MACBA i el Raval: quan l'art transforma el barri

El 1995, la inauguració del MACBA (Plaça dels Àngels, 1) va ser molt més que una obertura institucional. L'edifici de Richard Meier —blanc, rotund, amb una rampa interior que organitza el recorregut com una promenade arquitectònica— va aterrar en un dels barris més densament habitats i deteriorats del centre històric. L'aposta era explícita: l'art contemporani com a detonant de regeneració urbana.

Trenta anys després, el balanç és honest. El Raval no s'ha gentrificat en el sentit convencional —continua sent un barri multicultural i habitat, amb tota la fricció que això implica—, però sí que ha guanyat una capa de vida cultural que el distingeix de qualsevol altre barri de la ciutat. El MACBA, el CCCB (carrer Montalegre, 5), la Filmoteca, el Mercat de Santa Caterina proper: formen un ecosistema on l'art i la vida quotidiana conviuen a la mateixa illa de cases.

El 2026, amb el trentè aniversari com a fil conductor, el MACBA articula la seva programació al voltant de Com una dansa d'estornells —una relectura crítica de tres dècades de col·lecció que estarà visible fins al setembre de 2026. És la pregunta que el museu es fa a si mateix després de trenta anys: què quedarà, i per què.

IV. La Fundació Joan Miró el 2026: l'arquitectura com a eix

En el context de la Capitalitat Mundial de l'Arquitectura, la Fundació Joan Miró (Parc de Montjuïc, s/n) ha articulat tota la seva programació de 2026 al voltant d'un eix conceptual: l'arquitectura com a sistema de poder, de control i de vida.

L'exposició més esperada de la temporada és la dedicada a Kapwani Kiwanga, Premi Joan Miró 2025, en cartell des del 29 d'abril fins al 13 de setembre de 2026. L'artista investiga els sistemes de poder invisibles que estructuren els espais construïts: la il·luminació dissenyada per vigilar, els materials que condicionen el comportament, les geometries que inclouen i exclouen. A la tardor arriba Charlotte Perriand —la primera gran retrospectiva a l'Estat dedicada a aquesta figura clau del disseny modern, col·laboradora de Le Corbusier i de Sert, pionera d'una síntesi entre art, disseny i formes d'habitar. La nova presentació de la Col·lecció permanent, inaugurada al març, reorganitza les obres no per criteris formals o historicistes, sinó seguint els processos de treball del mateix Miró: els mateixos espais de Sert, una lectura completament diferent.

La col·laboració de la Fundació s'estén també fora de Montjuïc: des del 8 de juliol, Gaudí-Miró-Gomis: Deconstructed, a Casa Batlló Contemporary, reuneix obra original de Miró amb la fotografia de Joaquim Gomis sobre l'arquitectura de Gaudí, juntament amb instal·lacions digitals —intel·ligència artificial generativa, escaneig 3D— que continuen aquesta mateixa mirada. La mostra és en cartell fins al gener de 2027.

V. El Museu Picasso i el Born: cinc palaus medievals

El Museu Picasso (carrer Montcada, 15-23) és un dels museus més visitats d'Espanya i, alhora, un dels menys compresos per qui arriba esperant les icones de manual. La fortalesa del museu és precisament el que no es pot veure enlloc més: l'obra primerenca, els quaderns, els experiments de l'adolescent que encara no sabia que anava a canviar l'art del segle XX.

L'entorn és inseparable de l'experiència. El carrer Montcada és un dels trams urbans més densos en arquitectura medieval civil de tot Europa: cinc palaus del segle XV que el museu ha unit amb passarel·les i patis interiors. Estar al pati del Palau del Baró de Castellet mentre a fora sona el Born és una experiència que té poc a veure amb el que sol entendre's per "anar al museu".

VI. Les galeries i l'escena viva

Més enllà de les institucions, Barcelona té una escena de galeries privades densa i activa, articulada en gran part per Art Barcelona (ABE), l'associació que agrupa les galeries de referència de la ciutat i organitza el Barcelona Gallery Weekend —l'esdeveniment que cada setembre dona el tret de sortida a la temporada artística. El que segueix és una selecció dels seus membres, no un mapa complet.

Mayoral (Passeig de Gràcia, 120) és la referència del mercat secundari d'art modern del segle XX. Carles Taché (carrer de Consell de Cent, 290) i ProjecteSD (carrer de Provença, 249) treballen art conceptual amb projecció internacional des de fa dècades. ADN Galería (carrer Enric Granados, 49), Àngels Barcelona (carrer dels Àngels, 16) i Bombon Projects (carrer del Parlament, 37) representen la generació que ha situat Barcelona al circuit emergent europeu. La Capella (carrer de l'Hospital, 56), instal·lada a la capella de l'antic Hospital de la Santa Creu, programa art jove amb criteri i sense cost d'entrada.

Cada setembre, la majoria d'aquestes galeries obren simultàniament les seves noves exposicions durant el Barcelona Gallery Weekend —quatre dies en què l'escena es fa visible per a col·leccionistes, institucions i públic internacional. És el millor moment de l'any per prendre el pols real del que passa a Barcelona.

L'Swab (Recinte Modernista de Sant Pau, c/ Sant Antoni Maria Claret, 167), a l'octubre, és la fira d'art emergent més ben posicionada entre galeries joves europees i iberoamericanes.

-- Les galeries són el termòmetre real d'una escena. A Barcelona, el termòmetre porta dècades en bona temperatura. --

VII. Lamaro i l'art: el punt de partida

El Museu Picasso és a vuit minuts a peu de Lamaro. El MACBA i el CCCB, a dotze minuts caminant pel Barri Gòtic. La Fundació Antoni Tàpies, a vint minuts. El MNAC i la Fundació Joan Miró, a catorze minuts en taxi des de la Catedral.

Però la relació de Lamaro amb l'art no és només de proximitat geogràfica. És de continuïtat històrica. Joan Miró va néixer a quatre carrers d'aquí. I quan dècades després tornava a Barcelona —mentre Sert aixecava la seva Fundació a Montjuïc— era a aquest edifici on tornava. El Gòtic era el seu paisatge mental. Lamaro, la seva base. Els frisos que Picasso va dibuixar per a la façana del COAC —portats a relleu per l'arquitecte Xavier Busquets— són a dos minuts a peu, a la mateixa Avinguda de la Catedral. Les pintures romàniques del MNAC són contemporànies dels constructors de la Catedral que es veu des de les habitacions. Lamaro no és a prop de l'art. Lamaro és dins de la mateixa conversa.

Per als hostes amb reserva directa, l'equip de Lamaro orienta i, quan cal, gestiona entrades per a les exposicions de temporada. Algunes mostres —especialment a la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso— s'esgoten en cap de setmana durant la temporada alta. Consulta amb l'equip abans d'arribar.

-- Alguns hotels són a prop de l'art. Lamaro és dins de la mateixa conversa. --

Agenda: Art i Exposicions a Barcelona 2026

Algunes dates són orientatives. Confirma-ho a la web de cada institució abans de la teva visita.