I. Barcino: la Barcelona romana

Barcelona té l’origen a Barcino, la colònia fundada en època d’August a finals del segle I aC. El seu recinte emmurallat ocupava part de l’actual Barri Gòtic. Les restes conservades permeten seguir-ne el perímetre i conèixer edificis, espais de treball i llocs d’enterrament de la ciutat romana.

La muralla. Des de les torres de l’antiga porta de la Plaça Nova, prop de Lamaro, el recorregut continua per altres trams visibles al carrer de la Palla, la Plaça de Ramon Berenguer el Gran, Sots-tinent Navarro i la Plaça dels Traginers. A Ramon Berenguer, la muralla romana sosté construccions medievals del conjunt del Palau Reial Major; a Traginers es conserva una torre circular. Aquestes parades permeten reconèixer la fortificació reforçada al segle IV i la seva integració en edificis posteriors.

El Temple d’August. Al carrer del Paradís es conserven quatre columnes del temple situat al fòrum romà. L’emplaçament ajuda a comprendre l’organització del centre polític i religiós de Barcino.

La ciutat sota la Plaça del Rei. El subsòl arqueològic del MUHBA conserva carrers, habitatges i tallers on es rentava i tenyia roba, s’elaboraven salaons i es produïa vi. La visita mostra com es vivia i treballava a la colònia.

La porta de Mar i Pati Llimona. A l’entorn del carrer del Regomir es conserven part d’aquesta entrada a la ciutat, restes de muralla i de les termes portuàries. La domus del carrer de Sant Honorat, prop de la Plaça de Sant Jaume, aporta una altra referència de l’arquitectura domèstica romana.

La necròpolis de la Plaça de la Vila de Madrid. La Via Sepulcral Romana conserva enterraments dels segles I al III al costat d’una antiga via d’accés. Es trobava fora del recinte emmurallat, d’acord amb el costum romà de situar les sepultures a les vies que arribaven a la ciutat.

El recorregut per la Barcelona romana del MUHBA reuneix aquests vestigis. Convé consultar els horaris dels espais interiors en organitzar la visita.

Sobre aquesta ciutat romana es va desenvolupar la Barcelona medieval, el centre polític i religiós de la qual encara es reconeix als carrers del Gòtic.

II. La Barcelona medieval i renaixentista

Durant l’edat mitjana, l’entorn de la Catedral i de la Plaça del Rei concentrava edificis religiosos i de govern. La Catedral, el Palau Reial Major i la Capella de Santa Àgata permeten conèixer aquesta etapa en un recorregut a peu des de Lamaro.

La Catedral de Barcelona és el centre espiritual i arquitectònic d’aquesta capa medieval. La construcció de l’edifici gòtic va començar el 1298 i es va prolongar fins a mitjan segle XV, al lloc de les anteriors catedrals paleocristiana i romànica. A la cripta gòtica reposen les restes de Santa Eulàlia, màrtir i copatrona de la ciutat. Les construccions successives permeten llegir, en un mateix lloc, diferents etapes de la història de Barcelona.

Arquitectònicament, el gòtic català defineix un estil propi dins la gran família del gòtic europeu: amplitud horitzontal, naus molt amples, contraforts interiors que generen capelles laterals i una relació amb la llum més continguda i meditativa que la de les catedrals del nord d’Europa. És una arquitectura feta per a la Mediterrània, pensada per a un clima i una manera de viure específics.

Els carrers on s’agrupaven els gremis van conservar una relació estreta entre tallers, habitatges i temples. El Palau del Lloctinent, d’arquitectura renaixentista, afegeix una etapa posterior al conjunt de la Plaça del Rei.

El creixement de Barcelona va acabar plantejant l’expansió més enllà del recinte emmurallat. Aquesta transformació va donar pas a l’Eixample del segle XIX.

III. 1859: Cerdà i l’expansió de l’Eixample

El 1859, el Govern va aprovar el pla d’Ildefons Cerdà per a l’expansió de Barcelona més enllà de les muralles. El concurs municipal d’aquell mateix any el va guanyar Antoni Rovira i Trias, però va ser el projecte de Cerdà el que va donar forma a l’Eixample. La quadrícula d’illes amb cantonades aixamfranades, jardins interiors i equipaments distribuïts pel nou teixit urbà situava l’habitabilitat, la higiene i l’equitat social al centre del disseny.

El projecte va definir el nou teixit urbà on s’aixecaria bona part dels edificis modernistes. Els xamfrans, l’amplada dels carrers i els patis interiors ajuden a comprendre la relació entre el pla de la ciutat i la seva arquitectura.

La millor manera d’entendre l’Eixample és caminar-hi. Recórrer els xamfrans, observar l’amplada calculada de les voreres i mirar els patis interiors enjardinats permet comprendre la visió integral d’un urbanista que, al segle XIX, ja anticipava els reptes de la ciutat del segle XXI.

IV. De 1888 al Modernisme

L’Exposició Universal de 1888

El 20 de maig de 1888, Barcelona va inaugurar la seva primera Exposició Universal al Parc de la Ciutadella, transformant el parc sorgit als terrenys de l’antiga ciutadella militar en un escenari de modernitat. Va ser el primer gran gest de la ciutat cap al món: Barcelona anunciava l’ambició de ser una capital europea de primer ordre. L’Arc de Triomf, construït com a pòrtic d’entrada, i el Castell dels Tres Dragons són els testimonis arquitectònics que perduren d’aquell moment.

Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch

L’obra de Gaudí s’entén dins el seu context. El Modernisme català va ser un moviment d’afirmació nacional que va emprar l’arquitectura com a llenguatge polític i manifest d’identitat. La burgesia industrial catalana, enriquida pel comerç colonial i la Revolució Industrial, va trobar en el Modernisme el vehicle per proclamar la cultura, la història i l’ambició pròpies de Catalunya. Cada edifici era, també, una declaració.

La Casa Batlló, la Pedrera, el Park Güell i la Casa Vicens són laboratoris formals on Gaudí va desenvolupar una gramàtica sense precedents: estructures parabòliques que anticipen el càlcul per ordinador, revestiments ceràmics inspirats en la natura i espais interiors que funcionen com organismes vius on la llum és el material principal.

Darrere de bona part de l’obra més agosarada de Gaudí hi ha Eusebi Güell, industrial i mecenes que va reconèixer des del principi el seu talent i li va atorgar una llibertat creativa excepcional. El Park Güell, el Palau Güell i la Cripta de la Colònia Güell són fruit d’aquesta relació singular entre un arquitecte amb grans ambicions i un client disposat a sostenir-les.

Més enllà dels grans símbols, Barcelona ofereix una dimensió del Modernisme menys coneguda i sovint reveladora: la Casa Vicens, primera obra signada per Gaudí, i la Torre Bellesguard, un palauet que dialoga subtilment amb l’arquitectura medieval, permeten comprendre l’evolució de l’arquitecte des de les primeres recerques formals fins a la maduresa del seu llenguatge.

El Passeig de Gràcia concentra una expressió excepcional del Modernisme barceloní. En una sola illa, entre els números 35 i 45, conviuen tres obres mestres de tres arquitectes: la Casa Lleó Morera de Domènech i Montaner, la Casa Amatller de Puig i Cadafalch i la Casa Batlló de Gaudí. El contrast entre els seus llenguatges, ornamentació i relació amb el carrer va donar lloc al nom popular d’Illa de la Discòrdia. Tres obres del mateix període, al mateix lloc, revelen la diversitat d’un moviment que compartia una mateixa actitud.

El Modernisme també es va expressar en l’obra de Lluís Domènech i Montaner, que va deixar dos edificis declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO: el Palau de la Música Catalana, on llum, color i ceràmica creen un marc visual i sensorial singular per als concerts, i el Recinte Modernista de Sant Pau, un hospital concebut com a ciutat jardí amb pavellons decorats amb mosaics i escultures que havien de contribuir a la recuperació dels malalts. Josep Puig i Cadafalch va desenvolupar un Modernisme d’arrel més historicista i nòrdica, visible a la Casa Amatller i les Cases Terrades, conegudes com la Casa de les Punxes. Entre 1890 i 1920, aquests tres arquitectes van donar a Barcelona una concentració excepcional d’arquitectura modernista.

Gaudí va convertir la natura en sistema constructiu.

La façana neogòtica de la Catedral

La façana principal de la Catedral mereix una mirada particular. L’aspecte neogòtic correspon a les obres impulsades a finals del segle XIX, finançades per Manuel Girona i projectades per Josep Oriol Mestres amb inspiració en un disseny del segle XV. El cimbori es va acabar el 1913. La relació entre el cos medieval i aquest front monumental permet reconèixer com cada època va reinterpretar el patrimoni de la ciutat.

V. De la Via Laietana a l’Exposició de 1929 i les reformes del centre

L’obertura de la Via Laietana el 1908

L’obertura de la Via Laietana, iniciada el 1908, va connectar el port amb l’Eixample i va transformar profundament el teixit històric de la ciutat. Les demolicions i els desplaçaments de veïns van marcar l’abast social de la reforma. Avui, l’avinguda permet observar el contrast entre l’escala del Barri Gòtic i la del Born, i els edificis que van donar forma a la nova via.

Al llarg de les dècades següents, la Via Laietana es va consolidar com un aparador de l’arquitectura del primer terç del segle XX, amb edificis alts i referències a l’escola de Chicago. La seva personalitat, entre el Noucentisme i el racionalisme, contrasta amb l’escala íntima del Barri Gòtic i del Born. Aquest diàleg forma part del caràcter de Barcelona i de la seva transformació contínua.

L’Exposició Internacional de 1929

Quaranta-un anys després de l’exposició de 1888, l’Exposició Internacional de 1929 va transformar Montjuïc en un recinte monumental que encara es conserva en bona part: el Palau Nacional, avui Museu Nacional d’Art de Catalunya, els pavellons neoclàssics, les fonts lluminoses i, sobretot, el Pavelló Alemany de Mies van der Rohe, una de les obres fundacionals de l’arquitectura moderna del segle XX. El pavelló original es va desmuntar en acabar l’exposició; la reconstrucció de 1986 al mateix emplaçament continua sent un dels edificis més estudiats de Barcelona.

Les transformacions del Gòtic durant el segle XX

El Pont del Bisbe forma part de les intervencions que van donar al barri la seva imatge actual. A la Plaça de Sant Felip Neri, les marques de la Guerra Civil aporten una altra referència de la història del segle XX.

El carrer de la Corribia i els seus carrerons conservaven la memòria dels gremis medievals, en un teixit on tallers, habitatges i temples compartien una escala íntima. L’obertura de l’Avinguda de la Catedral respon a les reformes del centre històric desenvolupades durant el segle XX. La transformació d’aquest entorn i de la Plaça Nova, especialment entre 1941 i 1958, va ampliar l’espai públic davant la Catedral. Els vestigis romans de la Plaça Nova i els espais arqueològics del MUHBA permeten llegir les capes anteriors de la ciutat.

VI. 1992 i 2004: la transformació del litoral

Els Jocs Olímpics de 1992

Els Jocs Olímpics de Barcelona van ser un gran projecte de transformació urbana. En una dècada, la ciutat va recuperar la façana marítima ocupada durant molts anys per instal·lacions industrials del port, va rehabilitar el Poblenou, va crear la Vila Olímpica i es va dotar d’una xarxa d’equipaments que encara defineixen la seva qualitat de vida. El model Barcelona de regeneració urbana es va estudiar i aplicar en ciutats de tot el món.

El Fòrum de les Cultures de 2004

El Fòrum de les Cultures de 2004 va transformar l’extrem nord-est del litoral barceloní, a l’entorn del Besòs. El recinte del Fòrum, el Parc Diagonal Mar i el CCIB formen part d’aquesta nova relació amb el front marítim.

VII. La Barcelona contemporània: rehabilitació, Superilles i nous estudis

La transformació de les darreres dècades continua als antics espais industrials, els mercats i els carrers dels barris. La visita permet conèixer tant edificis nous com projectes de rehabilitació de construccions existents.

Les Superilles, conegudes internacionalment com a Superblocks, han convertit Barcelona en una referència del debat sobre mobilitat i espai públic. Amb configuracions diferents segons el barri, el model redueix el trànsit de pas i recupera carrers per a vianants, ciclistes, vegetació i activitat comunitària. La transformació convida a observar com canvia la vida quotidiana quan el carrer guanya espai com a lloc de trobada.

El 22@, l’antic districte industrial del Poblenou transformat en pol tecnològic i creatiu, és un altre laboratori de la Barcelona contemporània. Estudis de referència internacional com RCR Arquitectes, Premi Pritzker 2017, EMBT, Coll-Barreu i Flores & Prats treballen i exposen a la ciutat. La Torre Glòries de Jean Nouvel, el Mercat de Santa Caterina d’EMBT i el Parc Diagonal Mar han enriquit el seu perfil arquitectònic.

Les Superilles expressen l’elecció d’una ciutat que dona més espai a la qualitat de vida.

El Mercat de Santa Caterina, rehabilitat per EMBT amb la coberta de mosaic ondulant, afegeix una capa contemporània a aquest entorn històric. Cap al front marítim, el Museu d’Història de Catalunya ocupa el Palau de Mar, a la Plaça de Pau Vila, i amplia la visita amb una lectura de la història del país.

Els estudis de la nova generació

Al costat dels grans noms i els edificis emblemàtics, Barcelona acull una escena arquitectònica jove, compromesa i reconeguda internacionalment que treballa a l’escala quotidiana: habitatge assequible, equipaments de barri i rehabilitació del parc immobiliari existent. Estudis com Lacol, Straddle3 i Harquitectes han demostrat que una arquitectura de qualitat, socialment responsable i respectuosa amb l’entorn és possible amb pressupostos modestos.

VIII. 2026: Capital Mundial de l’Arquitectura

La programació de Barcelona com a Capital Mundial de l’Arquitectura es desenvolupa del 12 de febrer al 13 de desembre de 2026. El Congrés Mundial d’Arquitectes de la UIA, celebrat del 28 de juny al 2 de juliol sota el lema Becoming, va reunir el debat internacional sobre el futur de les ciutats.

L’any coincideix amb el centenari de la mort d’Antoni Gaudí, el 150è aniversari de la mort d’Ildefons Cerdà i els 150 anys de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Aquestes commemoracions connecten la programació actual amb els arquitectes i l’urbanisme que han donat forma a la ciutat.

El 10 de juny de 2026 es va commemorar el centenari de la mort d’Antoni Gaudí. Aquell dia es va beneir la Torre de Jesucrist de la Sagrada Família, l’estructura exterior de la qual havia culminat el 20 de febrer amb la col·locació del braç superior de la creu. Amb 172,5 metres d’alçada, la torre marca un nou capítol en una obra iniciada el 1882. La basílica continua en construcció més enllà de 2026.

L’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), que celebra 150 anys el 2026, ha format generacions d’arquitectes que han definit el perfil contemporani de la ciutat. L’exposició Seny i rauxa. Una crònica de l’arquitectura catalana, a Disseny Hub Barcelona, va oferir una lectura d’aquest llegat i va finalitzar el 6 de setembre de 2026.

Les exposicions, les visites a edificis i els tallers permeten ampliar aquest recorregut històric. La taula del final reuneix les properes cites confirmades i les exposicions que continuen el 2027.

Lamaro: el punt de partida davant la Catedral

Per a qui vol viure aquesta Barcelona de capes amb profunditat i confort, Lamaro Hotel ofereix un observatori privilegiat davant la Catedral. Fundat el 1951 per Antonio Lamaro, l’hotel ocupa el seu edifici històric al cor del Barri Gòtic. El MUHBA de la Plaça del Rei i altres monuments del centre històric es troben a pocs minuts a peu.

L’Avinguda de la Catedral reuneix en una mateixa perspectiva el front neogòtic del temple, els vestigis romans de la Plaça Nova i el teixit medieval del Barri Gòtic. Des de L’Àtic i les habitacions amb vistes a la Catedral, aquesta relació entre èpoques convida a orientar-se a la ciutat i triar el següent passeig.

Al final de la jornada, el rooftop L’Àtic ofereix un lloc per integrar tot el que s’ha vist: la ciutat al capvespre, amb la Catedral en primer pla.

A Lamaro, la història de la ciutat forma part de l’entorn.

Agenda d’arquitectura i disseny · properes cites confirmades

Exposicions en curs i properes activitats amb dates confirmades, incloses les que es prolonguen fins al 2027. Agenda revisada el 9 d’octubre de 2026.

La programació de la Capital Mundial de l’Arquitectura continua fins al 13 de desembre de 2026 als deu districtes de Barcelona. Consulteu l’agenda municipal per conèixer les activitats de cada data.

Els horaris, els aforaments i les condicions de reserva s’han de confirmar al web de cada organitzador.

Des de Lamaro, l’equip de Concierge us pot ajudar a combinar l’agenda cultural amb els passeigs pel Gòtic i les visites a altres barris.

Com organitzar la visita des de Lamaro

La ubicació de Lamaro davant la Catedral permet explorar a peu bona part del centre històric. Per a altres zones, planifiqueu el desplaçament i la reserva de les visites amb antelació.

Els temps de desplaçament varien segons la ruta, el ritme del passeig, el trànsit i els accessos. Consulteu amb Concierge per organitzar cada jornada.